dimecres, 25 de desembre de 2013

2- L'escola dels cagons



La font de la teula

Miquel Sentandreu




2

L’escola dels cagons

A l’escola dels cagons anaven tots els xiquets del poble fins que teníen quatre anys.

Cadascun es duia una cadireta de casa, menuda, de fusta, amb el seient folrat de boga. La cuidadora, una dona vella els assignava un lloc i començava la seua vida de relació social.

Es movien amb llibertat per tota la casa, i fins i tot eixien al pati que la dona tenia ple de plantes. Esparregueres, clavells, geranis, murcianes, falagueres, julivert, la parra que cobria l’eixida, el gesmiler agarrat a la paret del veí.

El que més els agradava era el galliner. Al més a dins de la casa ocupava tot l’ample, estava separat de les plantes per una tela metàl·lica. Una dotzena de gallines i cinc pollastres es movien sense parar, raspant a terra i picotejant els grans que se n’eixien de les menjadores, els cuquets, i fins i tot algunes mosques descuidades que acabaven als paps de les gallines. Destacava el pollastre negre, amb la cresta tan gran que li queia de costat, roja com la sang. Caminava majestuós, amb les potes folrades d’escates, les ungles afilades i uns esperons grossos que li conferien un aire poderós d’animal violent. Les plomes de la cua eixien amb força cap amunt i formaven un plomall negre. Al llom, els colors de les plomes es barrejaven per formar un mant que li cobria l’espatla i queia als costats. A la llum del sol, les plomes negres de la cua i el llom lluïen amb llampades metàl·liques de color verd. 

Al costat de la llar estava la porta de l’escala, separada del terra per dos graons que els nens ocupaven quasi de seguit. El racó de la pujada a l’escala, devia tindre alguna cosa que feia que tost volgueren ocupar un lloc als graons de la porxada central. 

En entrar Lluís a l’escola dels cagons, la dona vella li donà un bes, l’agafà de la mà, el dirigí cap al centre de l’estància i deixà la cadira a continuació de les altres, totes en rastre pegades a la paret. Aquell seria el seu lloc.

Hi havia una xilladissa de nens que jugaven sense adonar-se’n de la presència de Lluís. La cuidadora l’apropà a un grupet de xiquetes que s’entretenien amb dues nines i una cistella de fustetes. Les amuntegaven fins què queien totes de sobte i alçaven el braços excitades per l’enfonsament del castell. Una xiqueta li oferí un pont de fusta roja. L’agafà sense dir res i mirant-la va somriure amb timidesa.

A les cinc de la vesprada la cuidadora repartí els berenars, en començar a menjar el soroll ensordidor dels nens es reduïa considerablement. Lluís es disposava a pegar-li el primer mos a l’entrepà de pernil, però la mà poderosa d’un altre li’l va llevar de les mans. Se l’en dugué corrents a l’última porxada i se’l va menjar en un tres i no res. Tot va transcórrer tan de pressa que no va tindre temps per a reaccionar. Sense moure’s de la cadira va acotar el cap mirant a terra, amb un nus que li oprimia la gola, apretava els dents amb força. Una sola llàgrima li relliscà per la galta i s’estavellà en els taulells de fang que l’absorbiren de pressa. Seguí cabussat mirant la taca redona al taulell fins què desaparegué del tot. Ningú li havia furtat mai res.

El causant del robatori, poderós i satisfet el mirava de reüll des de la porta del corral. S’oblidà de Lluís i centrà l’atenció en altres nens que encara estaven berenant, es va asseure al costat d’una xiqueta i de sobte li pegà un estiró de trena que li desplaçà el cap de costat. La xiqueta començà a plorar dolorida, davant la superioritat feréstega del company. La cuidadora increpà a l’agressor perquè no ho tornés a fer. La resposta de l’agressor fou una cara lletja amb treta de llengua que indignà a la dona. Amb el bufador que havia pres per avivar el foc li llançà una canyada al cap. El de la cara lletja l’apartà tan de presa que la canyada fou al cap d’un innocent darrere seu. En oir el soroll de la canya badada, tots callaren a un temps i l’agredit començà a plorar desconsolat. La dona deixà caure el bufador i s’ajupí a l’altura del nen agredit. Agenollada a terra es desfeia en amabilitats i tendresa per consolar-lo. L’agafà al braç i li donà moltes besades, eixugà les seues llàgrimes i li feu un massatge al cap per calmar-li el dolor al temps que li deia a l’oïda paraules suaus. Tot i que tenia un bony al cap, la ràpida actuació de la cuidadora feu el seu efecte i en passar una estona s’incorporà de nou al joc.

Lluís tenia la mirada fixa en qui l’havia deixat sense berenar, semblava orgullós de tot el que havia fet al llarg de la vesprada. Aleshores s’apropava a una altra xiqueta, l’última que quedava amb bona part del berenar a la mà. La mirà amb la intenció de llevar-li’l, però la menuda alçà la vista i en veure’l a prop no li donà cap oportunitat. Començà a bramar amb la boca plena, se li ompliren els ulls de llàgrimes i es deixa caure a terra agafant-se la panxa com si li haguessin pegat una punyada, el presumpte agressor es queda immòbil, desorientat amb la boca oberta, la resta dels nens acudiren formant un rogle al voltant de la xiqueta i miraren acusadorament al sospitós que seguia immòbil. La cuidadora acudí de seguida.

- Qui t’ha pegat?

El ditet assenyalà l’agressor. La dona, sense dir cap paraula, l’agafa amb força del braç, li pegà tres carxots i seguí, amb tota la força de què disposava, pegant-li cops a les natges amb la mà oberta. La resta dels nens miraven l’escena atemorits. En deixar-lo, l’heroi, amb les mans al cul, plorava a llàgrima viva.






En la propera entrada us oferirem el tercer capítol de La font de la teula: “El dia de la sal”





Miquel Sentandreu



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada