dissabte, 21 de desembre del 2013

1- El part



La font de la teula

Miquel Sentandreu




1

El part

En oir passes a la cambra de dalt obrí els ulls de sobte i va prémer la pereta de la llum que penjava del capçal del llit, el despertador marcava les tres i mitja de la matinada. Després d’unes passes suaus, va oir un murmuri, i tot seguit, dos potades bastes a terra i unes petjades grosses que es movien de pressa.

La viuda s’incorporà i es quedà asseguda al llit, immòbil, amb els peus a terra, amb l’atenció centrada en el soroll sord de les passes que travessaven l’andana, baixaven els graons de l’escala i s’aproximaven a la cambra. S’aturaren les passes i una mà forta colpejà la porta. La filla havia trencat aigües.

Al carrer, les basses de la pluja reflectien les llumenetes esmortides que tractaven d’il·luminar la nit. A l’Ajuntament, els roncs del sereno es confonien amb la fosca. La mà forta trucà a la porta, però no va obtindre cap resposta. Intensificà els cops, però res. Amb el puny clos colpejà amb tota la seua força. Varen cessar els roncs i pogué oir el gemec d’una cadira i la veu del sereno, inintel·ligible, que s’apropava cap a la porta.

- Busque el metge, la dona s’ha posat de part — i caminaren al carrer, sense parlar, amb el soroll cruixent del gel xafigat.

A cal metge, el sereno feu uns tocs, amb una mena de ritme musical, de sobte s’obrí la finestra i s’abocà el metge amb els cabells escarotats.

Els homes baixaren pel carrer Major, sense dir cap paraula arribaren a casa de la viuda i el sereno seguí el camí cap a l’Ajuntament ansiós per reprendre el son.

El metge va obrir el maletí a la cambra i va traure tot el que duia, pinces, tisores, bisturí, fils de cosir ferides, dos pots de gases, cotó en pel, un flascó amb iode, agulles, xeringues, un esfigomanòmetre, un estetoscopi, fòrceps, guants de làtex, tot de manera ordenada damunt del llençol blanc que cobria la superfície de la taula i donava als aparells del part una certa sensació d’harmonia.

La jove, gitada al llit, una mica incorporada amb dos coixins a l’espatlla, feia dues hores que havia trencat aigües. Però les contraccions no eren massa fortes, un ximple enduriment al ventre que passava de seguida.

El metge, s’afluixà el coll de la camisa i s’arromangà les mànigues tan amunt com pogué. Demanà aigua calenta, és rentà les mans i els braços fins als colzes i començà a ensabonar-se. Amb un raspallet es fregava els dits, les ungles i cada racó de les mans. En acabar, la mare de la partera, li ajudà a rentar-se i li oferí una tovalla neta, després d’eixugar-se la deixà caure en una ferrada situada en un racó de la cambra. Tenia el costum de no utilitzar cap eixugamans que no fos escrupolosament net, i sols l’utilitzava una vegada. Quan atenia un part encara prenia més mesures per tal d’evitar les infeccions. 

A les velles del poble el procedir del metge els pareixia exagerat. Sempre s’havia parit sense tanta cerimònia. Aquella mania d’utilitzar els eixugamans una sola vegada semblava una bogeria.

Es posà els guants de làtex per reconèixer la jove. En introduir els dits entre les mucoses tèbies, percebia la tensió de la jove, incòmoda i avergonyida per les manipulacions del metge. Però l’home, concentrat en la seua faena, feia com qui no se n’adona. Sabia per experiència que si tractava de donar explicacions empitjorava la situació. Presentava uns centímetres de dilatació, però el part encara anava per a llarg. Es retirà els guants, li va prendre el pols i la tensió, i va eixir de la cambra per fer una mica de temps sense angoixar a la jove.

A la vora del foc, l’àvia havia muntat un bressol de vímet, adornat amb unes faldilles de color rosa. 

L’home jove entrava a la cambra cada cert temps, s’apropava a la dona, li acaronava els cabells i amb les mans aspres li premia les seues per donar-li força i confiança. 

Encara que la seua aparença era d’aplom, el jove es trobava tens. Estava molt preocupat per l’esdeveniment. La situació era tan nova per a ell que desbordava la seua capacitat per a fer-li front. Però el semblant tranquil de la sogra li transmetia serenitat. La dona s’apropà al racó de la llar on estava assegut el jove, mirant el flamejar del foc amb el pensament embolicat en pors i confusions.

- Tu tranquil. Quan comence el part, agafa-li la mà a la teua dona i dona-li ànims. Sense preocupar-te de cap altra cosa. No fases més que animar-la i oferir-li la teua mà forta per a què s’agarre i la prema, la resta és cosa del metge i meua. Tot anirà bé.

Les paraules de la dona foren com un sedant. Se li ordenaren els pensaments. Sabia el que havia de fer. Coneixia quin era el seu lloc i el seu paper al part.

El part era cosa de dones. El pare quedava sempre al marge. El metge era l’únic home que tenia accés, i fins i tot hi havia moltes vegades que quan arribava el metge el part estava ja conclòs. Les comares de sempre, dones experimentades en assistir parts, s’encarregaven de tot.

Al voltant de les comares, una colla de dones participaven de l’esdeveniment, es creava un ambient de dones on totes se sentien ames i protagonistes, sense donar cap compte als homes. A mesura que avançava el part, creixia la inquietud i l’emoció al voltant de la partera, entraven i eixien de la cambra tractant d’ajudar-li en els esforços. Però més que ajudar, el que pretenien la major part era no perdre’s cap detall, veure en primícia tot el que succeïra en la cambra del part.

En eixir el nadó al món i començar a plorar, la colla de dones se’l disputaven per a netejar-lo, vestir-lo i fer-li les primeres carantoines, amb una cridadissa emocionada que reblia la cambra. A les poques hores tot el mon se’n tornava a casa i en pocs dies s’oblidava l’esdeveniment.

Però quan el part acabava en tragèdia, les assistents a l’espectacle de fora casa contaven una i mil vegades cada passatge del part, detallaven escrupolosament el sofriment de la mare, l’escenari sangonós, l’actitud dels familiars, l’actuació del metge. La mort de la mare o el nen era sempre un espectacle tràgic que algunes dones no volien perdre’s. Ploraven esgarrades i compungides, però tenien un especial interés en acudir als parts que prometien tragèdia, per la feblesa de la mare o per alguna malaltia o contratemps al llarg de l’embaràs.

La dona, coneixedora del que succeïa al voltant d’un part, va decidir que la seua filla pariria sense cap intrús a la cambra, el metge i ella n’eren prou per atendre una partera. Però als seus càlculs no havia previst la voluntat del pare per estar present i veure nàixer el seu fill. Quan el jove li ho feu saber es quedà paralitzada. Havia donat per fet que el gendre es quedaria al marge, esperant en un racó de la llar, com feien tots els homes, fins què li anunciaren el sexe del fill i que tot havia vingut bé.

L’home que anava a ser pare havia vist parir moltes femelles, ovelles i cabres del ramat que tenia el seu pare. Als catorze anys havia ajudat per primera vegada a una cabra per a què pogués donar a llum. Es trobava sol al camp amb el ramat i en començar a parir l’animal se n’adonà que sense la seua ajuda no ho aconseguiria. Recordà la imatge del seu pare amb les mànigues arromangades manipulant una cria abans d’eixir del cos de la mare, i s’animà a posar en pràctica el que tantes vegades havia vist. Introduí la mà en el cos de la cabra i a les palpes topà amb les potes del cabrit, en tirar una mica cap a fora pogué veure que eren les de darrere, seguí tirant amb cura i aparegué el cos del cabritet envoltat amb tels i ple de mucositats. La cabra no s’havia mogut, de tant en tant belava atemorida, amb un gemec fluix, i girava el coll, mirava al jove que s’esforçava en fer-la parir. Però en sentir que naixia el fill es girà de sobte i començà a netejar-lo amb la llengua. El cabrit començà a belar al temps que feia esforços per posar-se en peus. El jove, amb les mans plenes de mucositats sangonoses, contemplava emocionat la mare i el fill. Després d’aquell primer part va tindre moltes ocasions per ajudar a parir les femelles del ramat, i cada vegada sentia l’emoció del primer dia en veure naixer un nou ésser.

Per res del món renunciaria al naixement del seu propi fill.

Dos mesos enrere, la dona feu una visita al metge per comentar-li que l’ajudaria ella sola el dia del part, coneixia al metge i sabia que era així com ell ho preferia. El metge li confirmà el que esperava, li digué que no li agradava tenir molta gent al seu voltant i que amb l’ajuda d’una dona d’experiència, li sobrava per assistir una partera. La dona buscà de passada la complicitat del metge, per evitar que el gendre estigués present al part. Com qui no fa, li comentà la intenció del jove, i que a ella no li pareixia correcte. Donava per fet el recolzament del metge. Però aquest li digué que estava equivocada, que la presència d’un pare madur, que sabera estar a l’altura de les circumstàncies no era cap problema, fins i tot podia ser beneficiós per mantenir l’estat anímic de la partera.

L’antic metge no hauria permés mai la presència d’un home, però aquest metge jove, amb les seues noves idees, la deixà decebuda.

El primer crit de la jove, després d’una forta contracció, feu que els dos homes s’alçaren a la vegada de la llar i es dirigiren apressadament a la cambra del part. El metge i la mare de la jove es miraren un instant, sabien que havia arribat el moment.

Gitada al llit, amb la respiració accelerada i la cara desencaixada pel dolor de les últimes contraccions, feia grans esforços per frenar les irreprimibles ganes d’empentar. El metge li deia que respirara de presa, que no fera força encara.

Recolzada sobre els coixins amb les cames molt obertes i la camisa de dormir arromangada fins els pits, mostrava un ventre voluminós i dur per les contraccions que empentaven la nova vida cap a l’eixida. Els genitals de la mare es dilataven per moments, es tensaven per les vores mostrant un cercle central de mucositats i cabells, el cabet del nen coronava cap a l’exterior. La jove s’aferrava a la mà del seu marit, la premia amb totes les seues forces, al temps que apretava les dents cada vegada que s’intensificaven les contraccions del ventre. El metge en prendre unes tisores de cirujia, amb decisió, feu un tall transversal en els llavis de la vulva, cap a la banda posterior, per afavorir l’eixida i evitar que s’esgarrara.

- Fes força, empenta sense por.

La mare ansiosa per expulsar el que duia al ventre, incorporà el cap a la vegada que s’agafava el genoll amb una mà i al seu company amb l’altra i feia tota la força que li permetia el seu cos. 

- Respira! Relaxa’t una mica! Prepara’t per a la propera!

- Ànim ! Empenta altra vegada, tot el que pugues!

Després de diversos intents, la jove, totalment mullada de suor, començà a mostrar signes de debilitat. El marit li subjectava la mà mullada que havia perdut força. Delicadament li va retirar els cabells que li cobrien la cara. En eixugar-li la suor del front va percebre en la seua mirada una sensació d’impotència. El seu rostre mostrava el dubte. Tal vegada la convicció de què no seria capaç. Decididament l’agafà per darrere i la incorporà una mica més.

- Ànim ! que ja quasi està. Empenta sense por que ja el tenim ací!

La contracció començava a ser més forta, el metge, la mare i el marit l’animaven tots d’una, va! va! va! fes força! fes força!

La jove animada per la presència de les tres persones que la recolzaven, tragué unes forces que creia inexistents, premia els punys i tancava els ulls i contreia tots els músculs del cos a la vegada, concentrada en la finalitat única d’alliberar-se del fill que pareixia no voler naixer.

De sobte, el cabet del nen començà a avançar cap a les mans del metge. La pressió al ventre baixava una mica, però la mare seguí empentant amb força.

El metge amb el cabet del nen ja totalment fora, feu una àgil maniobra per traure un muscle i al instant aparegué a la cambra el nou membre de la família.

La jove sentí una forta sensació d’alliberament. La tasca havia acabat. Se sentia abatuda i desfeta, a la vegada que satisfeta i ansiosa per veure i tocar el seu fill.

En retirar-li les mucositats del nas i la gola el nen començà a plorar.

El pare no podia parlar, sentia un nus a la gola i seguia immòbil, abraçat a la mare. Els ulls se li feren térbols i dues llàgrimes li relliscaren per la cara.

La jove somreia mirant-se el seu fill. El metge li l’havia deixat damunt del ventre, mentre lligava el cordó umbilical i cosia la ferida de la mare.

L’àvia contemplava el net i la filla, amb una tovallola blanca a les mans esperava que el metge tallara el cordó i li deixara el nen per netejar-lo i vestir-lo. L’àvia assaboria silenciosa la felicitat que li produïa la presència del net, un home, Lluís, com l’avi, que obria una porta d’il·lusió i d’esperança cap al futur.



En la propera entrada us oferirem el segon capítol de La font de la teula: “L’escola dels cagons”





Miquel Sentandreu